Las ideas también mueren. El cementerio de los partidos políticos rebosa de tumbas en donde yacen los restos de organizaciones que otrora desataron pasiones, movieron a multitudes y hoy son pasto del olvido. ¿Quién se acuerda en Europa, por ejemplo, del Radicalismo? Una de las fuerzas políticas (de centro-izquierda) más importantes de la segunda mitad del siglo XIX, que los vientos de la historia se llevaron… ¿Qué fue del Anarquismo? ¿O del Comunismo estaliniano? ¿Qué se hicieron aquellos formidables movimientos populares capaces de movilizar a millones de campesinos y obreros? ¿Qué fueron sino devaneos? (1)

Por sus propios abandonos, abjuraciones y renuncias, a la socialdemocracia europea le toca hoy verse arrastrada hacia el sepulcro… Su ciclo de vida parece acabarse. Y lo más incomprensible es que semejante perspectiva se produce en el momento en que el capitalismo ultraliberal atraviesa uno de sus peores momentos.

¿Por qué la socialdemocracia se muere, cuando el ultraliberalismo se halla en plena crisis? Sin duda porque, frente a tantas urgencias sociales, no ha sabido generar entusiasmo popular. Navega a tientas, sin brújula y sin teoría; da la impresión de estar averiada, con un aparato dirigente enclenque, sin organización ni ideario, sin doctrina ni orientación… Y sobre todo sin identidad: era una organización que debía hacer la revolución, y ha renegado de ese empeño; era un partido obrero, y hoy lo es de las clases medias urbanas acomodadas.

Las recientes elecciones han demostrado que la socialdemocracia europea ya no sabe dirigirse a los millones de electores víctimas de las brutalidades del mundo postindustrial engendrado por la globalización. Esas multitudes de obreros desechables, de neo-pobres de los suburbios, de mileuristas , de excluidos, de jubilados en plena edad activa, de jóvenes precarizados , de familias de clase media amenazadas por la miseria. Capas populares damnificadas por el shock neoliberal… Y para las cuales, la socialdemocracia no parece disponer de discurso ni de remedios.

Los resultados de las elecciones europeas de junio de 2009 demostraron su descalabro actual. La mayoría de los partidos de esa familia en el poder retrocedieron. Y los partidos en la oposición también recularon, particularmente en Francia y en Finlandia.

No supieron convencer de su capacidad para responder a los desafíos económicos y sociales planteados por el desastre del capitalismo financiero. Si faltaba un indicio para demostrar que los socialistas europeos son incapaces de proponer una política diferente de la que domina en el seno de la Unión Europea, esa prueba la dieron Gordon Brown y José Luis Rodríguez Zapatero cuando apoyaron la bochornosa elección a la Presidencia de la Comisión Europea del ultraliberal José Manuel Duraõ Barroso, el cuarto hombre de la Cumbre de las Azores…

En 2002, los socialdemócratas gobernaban en quince países de la Unión Europea. Hoy, a pesar de que la crisis financiera ha demostrado el impasse moral, social y ecológico del ultraliberalismo, ya sólo gobiernan en cinco Estados (España, Grecia, Hungría, Portugal y Reino Unido). No han sabido sacar provecho del descalabro neoliberal. Y los Gobiernos de tres de esos países -España, Grecia y Portugal, atacados por los mercados financieros y afectados por la “crisis de la deuda”- se hundirán en un descrédito e impopularidad aún mayores cuando empiecen a aplicar, con mano de hierro, los programas de austeridad y las políticas antipopulares exigidas por la lógica de la Unión Europea y sus principales cancerberos.

Repudiar sus propios fundamentos se ha vuelto habitual. Hace tiempo que la socialdemocracia europea decidió alentar las privatizaciones, estimular la reducción de los presupuestos del Estado a costa de los ciudadanos, tolerar las desigualdades, promover la prolongación de la edad de jubilación, practicar el desmantelamiento del sector público, a la vez que espoleaba las concentraciones y las fusiones de mega-empresas y que mimaba a los bancos. Lleva años aceptando, sin gran remordimiento, convertirse al social-liberalismo. Ha dejado de considerar como prioritarios algunos de los objetivos que formaban parte de su ADN ideológico. Por ejemplo: el pleno empleo, la defensa de las ventajas sociales adquiridas, el desarrollo de los servicios públicos o la erradicación de la miseria.

A finales del siglo XIX y hasta los años 1930, cada vez que el capitalismo dio un salto transformador, los socialdemócratas, casi siempre apoyados por las izquierdas y los sindicatos, aportaron respuestas originales y progresistas: sufragio universal, enseñanza gratuita para todos, derecho a un empleo, seguridad social, nacionalizaciones, Estado social, Estado de Bienestar… Esa imaginación política parece hoy agotada.

La socialdemocracia europea carece de nueva utopía social. En la mente de muchos de sus electores, hasta en los más modestos, el consumismo triunfa, así como el deseo de enriquecerse, de divertirse, de zambullirse en las abundancias, de ser feliz sin mala conciencia… Frente a ese hedonismo dominante, machacado en permanencia por la publicidad y los medios masivos de manipulación, los dirigentes socialdemócratas ya no se atreven a ir a contracorriente. Llegan incluso a convencerse de que no son los capitalistas los que se enriquecen con el esfuerzo de los proletarios, sino los pobres quienes se aprovechan de los impuestos pagados por los ricos… Piensan, como lo afirma el filósofo italiano Raffaele Simone, que “el socialismo sólo es posible cuando la desgracia sobrepasa en exceso a la dicha, cuando el sufrimiento rebasa con mucho el placer, y cuando el caos triunfa sobre las estructuras” (2).

Por eso quizá, y en contraste, está renaciendo hoy con tanta pujanza y tanta creatividad, un nuevo socialismo del siglo XXI en algunos países de América del Sur (Bolivia, Ecuador, Venezuela). Mientras en Europa, a la socialdemocracia le llega su fin de ciclo.

Notas:
(1) Jorge Manrique, “Coplas a la muerte de su padre” (1477).
(2) Raffaele Simone, “Les socialistes proposent toujours le sacrifice”, en Philosophie Magazine , n° 36, febrero de 2010, París.

Artículo publicado en Le Monde diplomatique.

Aquest març m’embarco en una nova aventura laboral. En aquesta nova empresa em tocarà treure’m el certificat professional de Google AdWords. Ja he començat la cabussada en aquest món i m’ha estranyat que la formació no pugui ser descarregada en un document i que només sigui accessible via web. Per tal de facilitar-me l’estudi m’he fet el meu document amb tot el temari en espanyol (no està en català i el meu anglès no és gaire bo). Si algú/na està interessada a tindre’l, aquí deixo el PDF.

Sempre atenta a la Fundació per la Democràcia dels EUA (NED, sigles en anglès) i a l’Agència nord-americana pel Desenvolupament Internacional (USAID), l’oposició veneçolana s’ha bolcat en la xarxa social Twitter, des d’on dirigeix les manifestacions dels estudiants d’universitats privades i escampa rumors. Les dues entitats nord-americanes formen, subvencionen i assessoren grups opositors de països considerats enemics dels Estats Units amb l’objectiu de col·locar-hi governs afins.

L’última gesta dels opositors veneçolans ha estat fer córrer que el president Hugo Chávez volia tancar Twitter, en considerar aquesta xarxa social “un instrument de terrorisme”. Aquestes suposades declaracions de Chávez han saltat a la premsa internacional i als blocs especialitzats en xarxes socials, que evidentment no han fet cap esforç en contrastar-ho. Amb una senzilla cerca a Internet hom pot trobar centenars de referències sobre aquesta qüestió.

Res més lluny de la realitat. El president veneçolà mai no ha fet aquestes afirmacions, ans al contrari. En una entrevista amb el popular periodista i conductor del programa “La Hojilla” de Venezolana de Televisión, Mario Silva, van estar parlant de l’ús que l’oposició feia de Twitter i Chávez va animar tots i totes les revolucionàries a aprendre a utilitzar i obrir comptes a Twitter per contrarestar l’ofensiva de l’oposició. La reacció no s’ha fet esperar i milers de “bolivarians” han ingressat a Twitter, cosa que ha deixat del tot descol·locada la contra.

Twitter, Facebook i internet en general s’han convertit en la nova joguina desestabilitzadora i intervencionista de la NED i la USAID. El primer gran experiment va ser durant les últimes eleccions a l’Iran, on es va promoure el descrèdit als resultats electorals. Per saber-ne més, és molt recomanable el documental “La revuelta verde“, del periodista valencià resident a Veneçuela David Segarra.

Jordi Salvia*

* Article escrit pel Setmanari La Directa.

Preludi.
Anem directes a la 2 de l’Apolo. Dic el meu nom a l’entrada. No em troben a la llista, però quan explico que sóc periodista, la noia em fa cara de ‘no cal que em diguis res més’ i em dóna un parell d’entrades. Entrem. ‘Hmmm… Bel, vols dir que és aquí? Veig molts grenyuts però ni un sol ‘gafapasta’…’. Tornem a l’entrada i la noia ens confirma que ens hem equivocat de sala però mira de convèncer-nos perquè ens quedem. ‘Ei, que els See són molt bons, eh?’. Bé, ens ho creiem, però avui teníem previst d’anar a veure Mazoni, així que sortim i fumem mentre esperem que obrin la sala gran.

Fuga.
Jaume Pla/Mazoni va despullar-se ahir a la nit en un concert irrepetible i que passarà a la posteritat en forma de disc en directe. En una sala Apolo plena, en què uns quants vam poder gaudir de l’espectacle asseguts al voltant de tauletes amb les seves respectives espelmes, Mazoni va repassar un disc que es troba pràcticament descatalogat, ‘7 songs for a sleepless night’ (Bankrobber, 2004).

A Jaume Pla li va costar divuit mesos enregistrar aquestes set cançons, i en va acabar una mica fart. De fet, quan ja en portava sis de fetes, explica que va decidir deixar la música i posar-se a escriure una novel·la (‘Vaig pensar que si havia escrit cançons, també podia escriure una novel·la. De flipat, n’he sigut sempre’). Va passar-se tot un dia escrivint, se’n va anar al llit i, ’sense ni tan sols consultar-ho amb el coixí perquè em vaig adormir de seguida’, l’endemà es va llevar i va adonar-se que més valia deixar estar la novel·la i continuar fent cançons. Tot i que no tinc ni idea de les habilitats d’en Jaume per escriure, m’alegro que no deixés la música; la nostra vida seria una mica més trista sense bruixes, cercles, plantes que es moren, apocalipsis, boires, esclatassangs, ni memòries aparellant mitjons a les fosques.

Ja fos a la guitarra o al piano, Jaume Pla va recuperar aquelles velles cançons, tenyides de derrotisme, i va fer-nos el regal d’explicar-nos el secret de cada peça, la motivació, i també algunes curiositats musicals, com ara que es va inspirar en Bernard Herrmann (compositor de la banda sonora de Psicosis, entre moltíssimes més) per fer la peça instrumental del disc.

La cançó ‘In a coma’ parla d’algú que, per no haver de patir, desitja no tenir amics, fills ni cap mena de relació personal, però s’adona que viure d’aquesta manera seria com viure una vida de mentida, com estar en coma. Per això el ritme de la cançó emula el d’un respirador artificial: shhhhhhhhhhhhhhhhhhhh – shh, shh, shh – shhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh – shh, shh, shh …

Explicava també Jaume Pla: ‘Ja abans de les ressaques odiava els diumenges’, dies estranys que semblen condemnats a ‘esperar que arribi dilluns’ i en què hom passa les hores ‘cansat però sense son’. D’aquestes sensacions va néixer ‘On Sundays’ (la podeu escoltar aquí sota), la segona cançó del disc (‘It’s so sad to eat alone [...] and I don’t know if I should laugh or cry, and I’m nervous but I don’t feel like doing anything so I’m doing nothing’). Una cançó trista i desesperada força idònia per a una nit d’insomni com pot ser la d’aquest diumenge.

Bis.
Després d’uns quants bisos, per donar temps a fer les còpies de l’enregistrament, vam rebre l’altre regal de la nit, el disc del concert, que ens van donar als assistents en sortir. D’aquell regal, en teniu tot seguit un tastet:

*Crònica a quatre mans amb Bel Zaballa, autora del text.

Crec que mai s’havia parlar tant clar, en una televisió pública, sobre la practica de la tortura a l’estat espanyol. Impressionant les declaracions de Martxelo Otamendi (ex-director clausurat Egunkaria i director de Berria) als Matins de TV3. No us perdeu l’entrevista i difoneu-la.

El passat 14 de desembre em van entrevistar a Ràdio Vilafranca en el programa radiofònic de la Penedesfera. Vaig ser convidat a la tertúlia pel blocaire i impulsor de la Penedesfera, Daniel García Peris. Aquell dia, però, en Daniel no va poder venir i em va entrevistar la conductora del magazín Carla Sanmartín. Vam parlar de blocs, de facebook i sobretot de twitter… a la Carla li havia fet gràcia aquest apunt. També vam aprofitar l’ocasió per parlar del referèndum sobre la independència que el dia abans s’havia celebrat a Vilafranca del Penedès i a altres municipis del país. En Daniel acaba de penjar al seu bloc un apunt amb l’àudio de l’entrevista. Ens podeu escoltar aquí.

El president de la República Bolivariana de Veneçuela, Hugo Chávez, denunciava el passat diumenge que el govern dels EUA estaven ocupant militarment Haití. La majoria de la premsa internacional va tractar aquesta denúncia com si fos una excentricitat. Les hores passen i la magnitud de la tragèdia s’accentua dia rere dia. Mentrestant, 5.000 marines nord-americans ja han desembarcat a la capital d’Haití, i ens el proper dies s’espera l’arribada de més efectius, fins a completar els 10.000 soldats autoritzats per Obama. Avui ja no és només Hugo Chávez, i els països de l’ALBA, els que estan molestos amb l’ocupació militar a què els EUA estan sotmeten Haití.

El secretari d’estat per la cooperació francès, Alain Joyandet, també ha fet públiques les seves crítiques després d’haver d’intervenir aquest mateix cap de setmana perquè els EUA permetessin aterrar dos Airbus francesos carregats d’ajuda humanitària a l’aeroport de Port-au-Prince, aeroport que es troba ocupat i controlat pels marines nord-americans.  Joyandet ha exigit a l’ONU que s’aclareixi el paper dels EUA a la zona, ja que, al seu entendre, estan assumint de facto el paper de coordinadors de l’ajuda al país caribeny. Alain Joyandet sentenciava: “Es tracta d’ajudar Haití, però no d’ocupar Haití”. Els mitjans de comunicació francesos ja diuen que “Haití s’ha convertit en l’estat número 51″ dels EUA.

Benoit Ledve, portaveu de l’ONG Metges sense Fronteres denunciava aquest dilluns que dos dels seus avions, que transportaven ajuda considerada “vital”, no van ser autoritzats a aterrar a Port-au-Prince i que van ser desviats a Santo Domingo. Metges sense Fronteres denuncia que s’està retardant l’arribada de material essencial d’intervencions quirúrgiques.

Tot plegat podrien ser “excentricitats”, però el fet és que un dels think tank conservadors de més influència als EUA, Heritage Foundation, ha expressat la seva confiança que l’operació de “rescat” a Haití permetria propiciar reformes econòmiques al país i promoure altres operacions geoestratègiques.

Caldrà seguir antentament l’evolució dels esdeveniments, però la catàstrofe d’Haití va camí de convertir-se en el darrer capítol de “La doctrina del xoc” de Naomi Klein.

Última hora:  18:30h AFP:  Haitianos denuncian ocupación tras llegada de tropas EEUU a palacio nacional

Més informació.

+ ¿Operación humanitaria o invasión? La militarización de la ayuda de emergencia a Haití (Michel Chossudovsky)

+ Haití, una esponja empapada en sangre (Roberto Fernández Retamar)

+ La maldición blanca (Eduardo Galeano)

+ Twitter Search: #haiti

El Periódico de Catalunya obria avui amb un reportatge que portava per títol “La nova grip pandèmica és la més suau dels últims 15 anys“. En l’article s’explica que els científics es mostren sorpresos per la baixa incidència de la grip estacional i de la nova grip A/H1N1. El reportatge va acompanyat per un article on diversos científics denuncien la gestió feta per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) sobre la nova grip i demanen responsabilitats. Joan Ramon Laporte, director de l’Institut Català de Farmacologia, arriba a sentenciar que “L’OMS ha canviat els requisits per declarar una pandèmia, i ho ha fet perquè existeix una clara influència de la indústria farmacèutica sobre els seus experts”. Les xifres canten, l’Estat Espanyol pretenia comprar 37milions de vacunes contra la grip A/H1N1. En una primera fase va adquirir 13 milions de vacunes – amb un cost de 92 milions de euros – i finalment va decidir no comprar el 24 milions de vacunes restants. Dels 13 milions de vacunes comprades en una primer fase, només se n’han subministrat dos milions escassos. Aquests articles i tots aquells que ha anat sortint els darrers mesos del 2009 – de forma esgraonada i sense grans titulars – m’ha fet pensar en les paraules de la doctora, monja benedictina i seguidora de la Teologia de l’alliberament Teresa Forcades i en la campanya de difamacions i burles que van promoure els mitjans de comunicació en contra seva.

Teresa Forcades saltava a la llum pública arran d’un vídeo publicat a internet – que adjunto al final de l’article – on denunciava la campanya de la por que s’estava fent amb la nova grip, la manca d’independència de la OMS, les estranyes maniobres de les farmacèutiques, els pocs estudis fets sobre les vacunes contra la nova grip, i finalitzava el seu vídeo recomanant que rebutjéssim ser vacunats contra l’A/H1N1.

Articles com els publicats a El País, l’Avui, La Vanguardia – per posar alguns exemples que he pogut recuperar amb una senzilla cerca – tenien com objectiu vilipendiar les denúncies fetes per Teresa Forcades i de retruc defensar la nefasta gestió informativa que estaven fent aquests mitjans. El temps està posant tothom al seu lloc.

Per saber més sobre les opinions de Teresa Forcades, podeu consultar els següents enllaços:

+ Bloc – Un Manament Nou

+ Llibre – Els crims de les grans companyies farmacèutiques

+ Vídeo – Entrevista a Teresa Forcades al programa Singulars de Tv3.

+ Vídeo - Teresa Forcades entrevistada per Josep Cuní.

+ Vídeo - Teresa Forcades a Venezolana de Televisión.

+ Vídeo - Intervenció de Teresa Forcades a Catalunya Ràdio.

+ Vídeo - Debat entre la Dra. Teresa Forcades i el Dr. Antoni Trilla sobre la Grip A, a Catalunya Ràdio.

+ Vídeo - Entrevista a Teresa Forcades a Catalunya Ràdio.

Cesk Freixas va inaugurar el Barnasants 2010 enlluernant l’Auditori de Barcelona. En Cesk es va fer acompanyar en aquesta vetllada, a més de per la seva banda, pels músics Pau Alabajos i Natxo Tarrés i pels poetes David Caño i Carles Rebassa. Un auditori ple de gom a gom, va servir per presentar el seu nou treball “La mà dels qui t’esperen“. Us adjunto un petit resum fotogràfic de la nit. També podeu mirar el reportatge fet per Tv3 del concert de l’Auditori i seguidament trobareu una entrevista de Vilaweb.tv.

+ Flickr: Cesk Freixas a l’Auditori

Per saber més d’en Cesk Freixas a: web, bloc, myspace, facebook.

Podeu comprar el nou disc “La mà dels qui t’esperen” a Productesdelaterra.cat i descarregar-lo lliurement de Compartim.cat