Las ideas también mueren. El cementerio de los partidos políticos rebosa de tumbas en donde yacen los restos de organizaciones que otrora desataron pasiones, movieron a multitudes y hoy son pasto del olvido. ¿Quién se acuerda en Europa, por ejemplo, del Radicalismo? Una de las fuerzas políticas (de centro-izquierda) más importantes de la segunda mitad del siglo XIX, que los vientos de la historia se llevaron… ¿Qué fue del Anarquismo? ¿O del Comunismo estaliniano? ¿Qué se hicieron aquellos formidables movimientos populares capaces de movilizar a millones de campesinos y obreros? ¿Qué fueron sino devaneos? (1)
Sempre atenta a la Fundació per la Democràcia dels EUA (NED, sigles en anglès) i a l’Agència nord-americana pel Desenvolupament Internacional (USAID), l’oposició veneçolana s’ha bolcat en la xarxa social Twitter, des d’on dirigeix les manifestacions dels estudiants d’universitats privades i escampa rumors. Les dues entitats nord-americanes formen, subvencionen i assessoren grups opositors de països considerats enemics dels Estats Units amb l’objectiu de col·locar-hi governs afins.
El president de la República Bolivariana de Veneçuela, Hugo Chávez, denunciava el passat diumenge que el govern dels EUA estaven ocupant militarment Haití. La majoria de la premsa internacional va tractar aquesta denúncia com si fos una excentricitat. Les hores passen i la magnitud de la tragèdia s’accentua dia rere dia. Mentrestant, 5.000 marines nord-americans ja han desembarcat a la capital d’Haití, i ens el proper dies s’espera l’arribada de més efectius, fins a completar els 10.000 soldats autoritzats per Obama. Avui ja no és només Hugo Chávez, i els països de l’ALBA, els que estan molestos amb l’ocupació militar a què els EUA estan sotmeten Haití.
Vaig sortir del ventre de la meva mare / l’abril del mil nou-cents vuitanta quatre. / Tres anys abans, l’exèrcit apuntava; / la transitiva involució de les paraules. // També sóc fill d’una generació covarda, / d’antifeixistes que deixaven de ser-ho en democràcia, / que, amb ulls de cec i, sense tenir tacte, / no van voler veure que és el feixisme l’únic que porta màscara. // I aquesta cançó és el nostre dret a dir que no, / que no, que mai vendrem la llibertat. / I aquesta cançó és el nostre dret a dir que no, / que no, que el nostre dia arribarà. // Sense permís, que jo tampoc sóc classista, / també diré que ens van deixar sense missatges, / i així hem crescut, a prop del dubte, amb nous llenguatges, som el que som, part de la història sense pares. // Mai no hem votat les estructures que ens aguanten, / i els dies són els referèndums d’incertesa. / La realitat és com un plat servit a taula, / que ens fan menjar si és fred i no ens agrada. ceskfreixas.cat
Ignacio Ramonet. Las ideas también mueren. El cementerio de los partidos políticos rebosa de tumbas en donde yacen los restos de organizaciones que otrora desataron pasiones, movieron a multitudes y hoy son pasto del olvido. […]
Comentaris